Ciutadania pel dret a la informació

Article de Vicent Canet, publicat a Media.cat

En els darrers anys hem assistit a l’esclat de plataformes ciutadanes en la defensa d’allò que es concep com a part bàsica i consubstancial de la democràcia: la sanitat i l’educació pública primordialment. També se n’han creat, per exemple, en defensa d’una justícia accessible, econòmicament, per a tothom, però no han tingut tant de suport popular. A més d’aquestes plataformes, al 2011 va irrompre el moviment del 15-M, que ha estat una expressió de la crisi de legitimitat que està passant el sistema. Més enllà de la conservació de l’estat del benestar, els indignats demanaven més i millor democràcia. A Catalunya, a més, el sobiranisme s’ha organitzat des de baix per estructurar una demanda social que també reclama més llibertat: en aquest cas en referència al dret a decidir i a les llibertats nacionals. Estem, sens dubte, en un moment que permetrà la reformulació del sistema polític.

En aquest context, els mitjans tradicionals han patit un fort desprestigi que afecta, alhora, els professionals que l’exercim i que ha donat lloc a una multitud de nous mitjans que pretenen recuperar la funció social del periodisme. La informació és un dels drets primordials en democràcia que ha d’estar garantit per damunt d’interessos polítics i econòmics perquè és el que permet configurar l’opinió pública. Més enllà de les línies editorials dels mitjans, hi ha d’haver uns mínims que s’han de garantir des dels mitjans. La informació ha de ser plural, veraç i contrastada, i s’ha de diferenciar entre informació i opinió. Això no és un caprici, és un dret reconegut legalment, en el nostre cas a l’article 52 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Amb tot, la ciutadania no és conscient d’aquest dret i assumeix que els mitjans privats han de poder fer el que vulguen amb la informació perquè són empreses privades sense obligacions. Pel que fa als públics, encara que es considera que se’ls pot exigir més, s’acaba acceptant que seran controlats pel govern de torn. En aquest context sobta que, malgrat la importància dels mitjans de comunicació per fer que un sistema democràtic ho siga realment, no haja sorgit cap “marea” que reivindique la informació com a dret. El 15-M ho va plantejar, però el debat no va transcendir gaire. És més, la ciutadania no té la sensació que siga un dret que puga reclamar. Seria impensable assistir a manifestacions multitudinàries demanant als mitjans públics neutralitat i independència, per oposar-se a la concentració de la propietat dels mitjans privats, o reclamant que televisions comunitàries com ara LaTele.cat poguessen emetre. En canvi, tothom ha vist manifestacions per defensar la sanitat, l’educació pública o el dret a decidir.

Massa vegades s’ha fet recaure la responsabilitat i garantia del dret a la informació exclusivament en les accions individuals dels periodistes que havien de ser resistents, a vegades de forma heroica, davant les pressions econòmiques, comercials, polítiques o internes dels propis mitjans. Si bé l’individu sempre té un marge d’elecció i d’actuació, els periodistes no hem fallat com a individus, sinó com a col·lectiu. Senzillament no hem sabut organitzar-nos, almenys de forma massiva, per reivindicar mecanismes que permetessen l’exercici de l’autonomia professional donat el paper clau que té això en un sistema democràtic. Hem estat un sector, en general, individualista i, potser, poc propens a fer-nos autocrítica.

Dit això, també crec que, si bé els periodistes hauríem de ser els impulsors d’un moviment social que reivindiqués el dret a la informació i la comunicació, no n’hem de ser els únics , ni ser-ne els protagonistes. De la mateixa manera que, si bé han estat ensenyants i sanitaris els principals impulsors de les marees i de les massives manifestacions en defensa de l’educació i la sanitat públiques, els professionals del sector no n’han estat els únics actors. Els periodistes no hem sabut generar complicitats amb la ciutadania perquè se’ns veja com uns aliats en la defensa dels drets a la informació i a la comunicació. Hem estat, com a professió, –reconeguem-ho– massa conformistes i ho hem fiat tot a la nostra capacitat de resposta individual davant dels abusos, tan reduïda com la de qualsevol altre treballador.

Per això neix la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació, impulsada per periodistes però no formada només per periodistes. En aquesta plataforma s’han aplegat diferents entitats socials per crear un espai que genere debat al respecte d’aquests dos drets fonamentals per a la democràcia. El seu objectiu primordial és conscienciar a la societat del fet que la informació és un dret; no una mercaderia, ni una eina per a manipular des del poder. I que per aconseguir garantir això la ciutadania n’ha de ser conscient i estar disposada a sortir al carrer a defensar-ho. El proper 22 d’octubre a la tarda es presentaràla Xarxa a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estem posant la primera pedra d’un moviment social actiu que aspira a assolir la garantia efectiva del dret a la informació i la comunicació per, en definitiva, millorar el nostre sistema democràtic.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s